Filà Mazzantini

Nom de la filà: MAZZANTINI

Any de fundació : 19 de juny de 1897

Origen fundacional:

 

La comitiva (alcalde, secretari, capellà i capità de la Guardia Civil) em van fer baixar del cotxe al final del carrer San Roc, just on començava un altre, on al fons estaría la nova plaça de bous. Realment era un camí d’horta on només hi havíen cases en un dels costas, per on treien el cap dones, homes i xiquets que em desitjaven glories abans de la feina, mentre  regaven macetes, agranaven la terra alçada pel llevant del mig día o s’agrupaven per veure’m desfilar.

 

Era estiu, mitja vesprada, feia una calor apegalosa i en trage de llums pareixía un ninot d’Alacant a punt de cremar. De l’inauguració de la nova plaÇa em separava tot aquell riu de gent alegre, aplaudiments i molta polseguera. Encara puc recordar l’olor a raïm podrit en l’aire. 

 

Als pocs pasos de començar a caminar, em vaig adonar que darrere hi havía una filà de xics; una cuadrilla del poble que, segons m’explicá l’apoderat, faría el que puguera per apanyar a la meua que es va quedar a Madrid per falta de pressupost. Eren fadrins de bon veure, polits i callats, doncs no deien ni una paraula, peró prou enfeltrits amb la cara, mans i cames negres com el carbó. Sería la feina del matí. Gent seria i formal, pensava jo. Segons avançàvem tots, la gent, la calor i la terra solta del camí em feien sentir ganes de tornar a l’hostal a dormir la siesta. Crec que la cuadrilla de derrere pensava el mateix, perquè de quan en quan escoltava un “astó no está clar…” que m’he desorientava les ganes més encara.

 

Quan llevàvem unes quantes cases i bancals del camí, es va unir per darrere la banda municipal amb cançons pròpies de l’activitat que ocuparíem prompte. El veïns més animats començaren a oferirnos vermut i paloma per a refrescar el trajecte i a mitjan carrer, la cuadrilla pareixía que desfilava com els moros d’Alcoi. Anaven agafats uns dels altres i saludaven a tothom com si no s’hagueren vist des de Nadal.  

 

No faltaven ni 20 metres per arrivar a la plaça on ens esperava tot el poble, quan un d’ells va dir: “xe, anem a fernos un xorret abans de començar, que després no se sap….vens? Vinga home…”. No sé qué va passar en eixos deu segons mentre jo m’ho pensava, que quan vaig girar el cos cap al bar, la cuadrilla estava ja dins: un d’ells dirigía la banda tocant dues cançons al mateix temps, altre demanava refrigeri per a tots, altre pintava les parets amb el meu apellit, altre ballava damunt la barra i els altres feien el trenet per tot el local amb el parroquians. 

 

Era la quadrilla més irresponsable, menys professional i seria que he conegut en la meua vida. Però aquell día, aquells moments abans de la correguda, abans de la desfilada en l’arena, van ser els més feliços dels meus anys de torer. Em van prometre posar-li el meu nom al carrer i la cuadrilla; espere que encara estiguen per allá.